Qui no ha escoltat alguna vegada el testimoni d’un cooperant?. Moltes vegades ens quedem perplexos escoltant el que fan en altres països, però què hi ha sota la seva pell?, Què senten? Avui l’ Esteve Rifà, laic, comparteix la seva experiència com a cooperant en Nkongsamba, Àfrica. I las que venen a continuació son les meves
He llegit i reviscut, en els comentaris de Caroline Lamaire sobre Kentaja, una lliçó de vida, la meva experiència en aquest continent anomenat Àfrica i en una ciutat, Nkongsamba, a uns 120 km. de Douala (la ciutat econòmica del pais).
Era l’ 11 Juliol 2012 quan, per primera vegada, vaig viatjar a Àfrica, a Camerun. Durant les 6 h. i 30 minuts del vol, des de París, em van passar múltiples pensaments, angoixes, dubtes, el tema de l’ idioma i més, fins que, en baixar de l’avió, vaig notar la realitat: la humitat i la calor sufocant, d’una banda, i que totes les persones tenien un color totalment diferent de pell. Gran i beneït contrast !.
Quan vaig arribar a Kentaja, en Nkongsamba, era una època de pluges constants, vaig trobar un grup de persones que em van acollir com si em coneguessin de sempre no sense mostrar curiositat pel nouvingut. Recordo que les primeres hores van ser d’expectativa, per la meva part, però conversant amb ells els vaig dir que volia ser un més entre ells, tot i la diferència de color. Els vaig comentar que desitjava ser com una pilota de futbol i que tots s’imaginessin que podien “donar-me amb el peu” per fer-me arribar on volguessin. I així va ser. El seu caràcter, el seu somriure i lliurament em va enganxar. Quina meravella!.
Comprar al mercat a cel obert, sota la pluja i el fang, parlant amb les persones que oferien els seus productes, compartir tot el poc que tenen i et donen, rebre afecte sense demanar-ho, escoltar i intentar entendre les seves inquietuds, visitar racons de la selva en on estan treballant els sacerdots Michel Djaba, Frederick Djouyep i altres amb molts col·laboradors en condicions molt difícils, sent molt estimats pels seus parroquians, etc. I vaig poder comprovar el gran respecte que se’ls te als nens i, en especial, a la gent gran que són font d’experiència i saviesa. Ha estat una gran experiència personal, física i espiritual, que no deixo de conrear cada dia en un món, el nostre, tan difícil. Un gran regal !.
I si em permeten els lectors, resumeixo els meus sentiments en l’escrit que els vaig dedicar el dia que complia 66 anys i en vigílies de partir de nou a Barcelona:
“Quan arriben els moments de dir adéu, ens envaeix un sentiment de tristesa quan el temps passat ha estat un gran regal i és el que m’està passant ara mateix. Alegrement, quan em va comentar Mn. Josep Lluís (*) si volia anar a Camerun , li vaig dir que m’havia apuntat al viatge i a mesura que s’acostava el dia, em creixia l’angoixa al desconegut. Ara, no només vaig perdre l’angoixa, sinó que desitjo ser acceptat com un més de la vostra terra, Camerun, que em porto en el més íntim de la meva persona i que ha estat una de les millors coses de la meva vida.
Avui celebrar 66 anys de la meva existència entre vosaltres, cosa impensable, i que dono gràcies a Déu per ser aquí amb aquest meravellós grup. En aquest dia, el millor regal que he rebut és la vostra amistat, amor i l’alegria externa del vostre gran i sincer somriure que contrasta amb el color bonic de la vostra pell.
I des de dins, des de el fons del vostre ésser, aquest irradiar PAU, lliurament, amor i els desitjos de fer el que cal fer, en cada moment, amb total acceptació.
Als més joves, gràcies per acceptar a una persona molt més gran. Puc dir-vos que de cada un i una de vosaltres he rebut el regal de la vostra existència, la frescor de la gent jove i he après una cosa molt important: estar sempre pendents dels altres sense que us ho diguin. I dels més adults, una acceptació total de la meva presència enmig vostre i la vostra sincera amistat.
Segurament he fet alguna cosa que no us pot haver agradat, o per manca de coneixements per part meva, hagi fet malament. Prego sapigueu disculpar-me i oblidar.
I voldria acomiadar-me, amb les últimes paraules de sant Pau als Corintis (13,11-13):
“Acabo, germans, desitjant que visqueu feliços i que busqueu la perfecció en la vostra vida. Animeu-vos i viviu en harmonia i pau, i el Déu de l’amor i de pau serà amb vosaltres. Saludeu-vos els uns als altres amb un petó sant. Tots els germans en la fe us envien salutacions. Que la gràcia del Senyor Jesucrist, l’amor de Déu i la presència de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres “.
I això és tot. La Kentaja existeix, la seva gent són un gran regal i ells, com nosaltres, no han demanat permís per néixer. Els seus pares i els nostres ens han donat la vida, cada un de nosaltres hem nascut en llocs diferents i, per això, no ha d’haver comparacions. Ni millors ni pitjors: som diferents i aquest és el gran do i regal d’existir.
Esteve Rifà.
(*) Nota per al lector: Josep Lluís Fernández, és sacerdot de la Diòcesi de Barcelona i amb més de 50 anys d’experiència al Camerun / Kentaja amb el qual vaig viatjar. Puc dir-vos que amb ell, en Michel i altres persones, avui existeix Kentaja.