Des del valor per l’esforç i la necessitat viscuda per l’obra social KENTAJA fundada en 1994 a Camerun. Partint des de la confiança del treball que realitzen i amb la voluntat d’oferir-los tot el suport possible.”

L‘associació «KENTAJA» acull a nens i a adolescents en situació greu de pobresa i exclusió social. En els seus centres d’acollida en Nkongsamba, Bakou i Badzuidjong, «KENTAJA» agrupa a nens i nenes les edats de les quals oscil·len entre els 5 i 16 anys. Se’ls ofereix allotjament, atenció a les seves necessitats bàsiques, escolarització, reinserció i formació professional.

QUÈ FA, COM TREBALLA?

Ajudar als nens en situació difícil, abandonats, desheretats, etc. els quals són recuperats i acollits pel centre social Kentaja amb la finalitat d’alimentar-los, escolaritzar-los, ocupar-los, reintegrar-los en la seva societat.

Es bat per a portar a terme accions socials i humanitàries i realitzar projectes de desenvolupament en diversos camps: educació, sanitat, promoció de la dona, rehabilitació de discapacitats físics, agricultura,…

L’Associació Kentaja intervé en la detecció, identificació i anàlisi de les diferents situacions dels nens i joves necessitats. Una vegada considerat cada cas, es lliura un informe preliminar a la Delegació del Ministeri d’Assumptes Socials del Camerun. Una vegada admès el nen o la nena al centre, es busquen els recursos materials i financers necessaris per a resoldre les seves necessitats bàsiques relacionades amb l’acollida, la salut, l’educació i el desenvolupament integral.

Després d’aquest primer pas, s’orienta a cada nen o jove cap a una formació que el dugui a la autonomia. També es treballa en la inserció dels nens del carrer en la seva pròpia família, quan això és possible, o en famílies d’acollida.

ELS SEUS ORÍGENS, LA SEVA HISTÒRIA

El seu fundador és el camerunès Michel Djaba.

L’associació és el resultat d’un llarg periple personal iniciat per Michel Djaba, sacerdot catòlic, qui en 1984, quan sent encara estudiant, una situació va atreure poderosament la seva atenció: el nombre impressionant de nens abandonats en les barriades perifèriques de la ciutat de Yagoua. Molts entre ells no anaven a escola, no tenien amb què menjar. Descurats i abandonats, alguns mendigaven el seu menjar al peu del carrer.

A l’informar-se per les autoritats va saber que alguns eren txadians. El veí Txad era un camp de batalla amb tot el que això comportava: violacions, liquidacions arbitràries, arranjaments de comptes entre ètnies, l’èxode de la població fugint dels horrors de la guerra. Les mates més vulnerables d’aquesta tragèdia eren els nens. Un nombre important creixia per aquells barris a la recerca de refugi, pa i aigua. Alguns havien perdut als seus pares en el front. L’impressionant espectacle era digne de veure, els més petits travessaven el riu duts a esquena dels seus germans i germanes majors compresos entre set i deu anys.

Davant aquesta situació es van organitzar per objectius juntament amb alguns laics i l’encarregat de la missió per a aixecar un comitè d’acollida i sustentació als refugiats: allotjament, nutrició, salut i escolarització.

En Yaoundé, on ell estudiava, la UNICEF havia sensat al febrer de 1988 1500 nens en situació difícil i en Douala uns 3000. Aquests dos grans centres urbans són els més afectats pel fenomen dels nens del carrer i dels joves en situació difícil. Avui aquest fenomen s’ha expandit com una gangrena en gairebé tots les ciutats i pobles de Camerun, doblegant-se el nombre nens i joves necessitats.

Després de ser ordenat sacerdot en 1988 és enviat com missioner al costat dels joves en dificultats; aquesta crua situació li obre de nou els ulls i el seu cor sobre certes situacions de desemparament.

A la fi dels 90, tenia ja una vintena de nens al seu càrrec. Molts d’ells procedien de situacions familiars desestabilitzades. Eren nens pobres, miserables, orfes, nens discapacitats. Era necessari deixondir-se per a trobar mitjans amb que escolaritzar-los, alimentar-los, cuidar-los, vestir-los… Els petits honoraris que recollia en les misses, el salari com professor d’espanyol, ofrenes, donacions…. No arribava a recollir el necessari per a sortir endavant amb tantes necessitats.

Desgraciadament el 1 de febrer de 1990 un terrible accident de circulació es duu a tres de les seus més estrets col·laboradors. Kenfack al volant, el també camerunés Talom i l’espanyol Javier. 4 anys més tard l’associació prendrà les inicials dels seus noms: «KENTAJA» perquè el seu record romangui sempre entre nosaltres i al costat dels quals romanguin sensibles a les situacions de desemparament que combat la nostra associació.

Davant la important labor social que l’associació realitzava, l’estat camerunés els va concedir una casa en Nkongsamba, lloc que ocupen actualment els nens. Aviat va comprendre que es necessitaven uns educadors per a constituir un equip de persones especialitzades i responsables. Ell mateix va finançar la formació de dues persones, al final del processo Blaise Kebeuto va ocupar l’adreça del centre social de Kentaja. Ell li aconsella oficialitzar aquesta acció. El 14 d’abril 1994 l’Associació va ser agregada amb un nombre de registre. Un any més tard la Sra. Ministra d’assumptes socials i de la condició femenina de llavors, ratifica l’acord.

El numero de peticions creix. És necessari reunir fons i multiplicar els contactes sensibilitzant als sectors nacionals i internacionals. Les activitats de Kentaja havien sobrepassat el marc estrictament local i la seva labor s’estén per altres poblacions.

Així s’expressava Michel Djaba, el seu fundador:

En qualsevol lloc on he treballat he estat interpel·lat per la situació d’abandó o de negligència dels nens: els més petits i els joves qui constituïen “el bec de llança” de la nació camerunesa. En qualsevol lloc on he estat enviat aquesta preocupació va ser una constant: molt poc els nens gaudeixen de la seva infància, alguns són mal mantinguts, uns altres aguanten la fam o moren de malalties que són fàcilment evitables o curables avui dia. Aquesta situació és la conseqüència lògica de la pobresa i la misèria que viu la nostra població. AL costat d’aquestes situacions dramàtiques, els sentiments de compassió i el desig de fer alguna cosa per ells ha penetrat en el nostre cor i ha inundat el nostre esperit. Tal vegada aquests siguin sentiments de rebel·lia i d’impotència que emergeixen en el nostre interior davant tota aquesta situació.”