Són trenta, tenen entre cinc i tretze anys, seguits i guiats per dos més de setze i vint-i-dues educadores. Aquesta «mini societat» ens deixa muts. Directament arribats d’Europa estem estupefactes i profundament commoguts pel sentit de responsabilitat i l’educació que tenen. Tan petits, de vivències tan tràgiques i aquesta noblesa, aquesta cortesia que els embolica. No tenen gairebé res, no fan cada àpat però mai es queixen, i la menor ocasió els condueix a ballar, cantar i riure. Els nostres petits europeus haurien d’aprendre tant d’ells, de la seva humilitat, la seva gratitud, de la seva consciència i respecte cap a l’altre. Del petit al més gran, s’activen i col•laboren al bon desenvolupament de cada jornada, les tasques i l’aprenentatge es transmet dels grans als petits.
En el col•legi són cinquanta per classe, no tenen més que un llapis i una llibreta però una enlluernadora set d’aprendre. Quina ràbia en pensar en aquells que ho tenen tot i que sempre es queixen de tot, nosaltres els primers. Sembla que l’abundància, aquesta sobre-abundància, ens desposseeix de l’essencial: de l’amor, la generositat… resumint, l’esperit de vida.
Aquests nens que canten i ballen per donar-nos les gràcies per uns sacs de menjar ens arrenquen el cor, ens obliguen a calents llàgrimes i ens submergeixen en una atmosfera surrealista, una barreja de tristesa i de gran felicitat.
Aquests homenets i donetes ens ensenyaran tant. Arribar a l’Àfrica amb el sentiment d’ensenyar als altres és un error. Són ells els qui ens faran assabentar del valor real de les coses, de l’essencial simplicitat.
DE TORNADA A EUROPA
Quina sensació mes estranya! La impressió de que ha estat un somni, tot és tan diferent. Aquesta olor, aquesta calor que ens apega, aquesta manera de parlar que ens ha robat milers de somriures, aquestes encaixades i abraçades, aquest pebrot devastador…. Tot es va quedar allà. I encara que plens de sensacions, d’emocions i de records per sempre, una estranya solitud ens acapara. I la por, la por de recaure en els nostres costums i nostra insaciable necessitat de tot. La por d’oblidar l’essencial. La por de no tornar a veure als que ens van acompanyar i de saber què serà de tots aquests nens. Tots aquests que volen ser jugadors de futbol, cantants, cosidors, militars o president. Que serà d’ells en fer-se grans aquests petits que em van robar el cor? Quin record tindran de nosaltres? Què pensen de nosaltres? I jo, que és el que penso de mi? Encara que els moments de riure i d’alegria hagin estat del viatge, la sensació d’haver vingut amb un regal, i de portar-m’ho en anar-me no deixa de turmentar-me. Hem fet bé? Pintura, teatre, jocs, carícies i adéu per sempre? El nostre enfocament cap als centres ha estat lúdic, aquest era el nostre propòsit però em sento culpable de tan poc, de donar-los quelcom que no perdurarà una vegada ens haguem anat.
La vida a l’Àfrica és una veritable lluita per sobreviure, cal menjar per viure i treballar, a més, les condicions són molt difícils i precàries per aconseguir-ho. No hi ha temps ni mitjans per donar als nens una part de joc, una part d’infància. No obstant això vaig veure brillar els seus ulls, els vaig veure expressar emocions amagades per dins mentre feien jocs de teatre o d’un altre tipus. L’art ajuda a viure millor. Estic segura. Ajuda a alliberar-se de nombrosos pesos i aquests nens i els seus educadors ho necessiten molt. Però aquest discurs europeitzat d’algú que menja segons la seva gana té sonoritats de les més estúpides, traslladat a aquest món, a l’estat brut on els peus estan usats i els ventres buits.
Estic convençuda que un voluntariat lúdic assidu els seria capital per això em dirigeixo a tots els que vulguin aprendre sobre ells, sobre els altres, i els qui volguessin oferir moments lúdics i artístics a petits i grans, que vagin a l’aventura i puguin donar una mica d’ells. Aquests nens tenen dret a una part d’infància, una part de bogeria i de despreocupació. I seria de l’interès dels nostres propis fills d’aprendre d’aquests nens de banús.
Per Caroline Lemaire
“Traduit del castellà al català gràcies a la Iniciativa Mondo Lingua de traduccions gratuites per associacions. Traductora voluntària: Núria Bailón”.
