Va ser un dia molt bonic i emocionant, vàrem poder eplicar el per què de tots els nostres esforços i resultats. Va haver-hi moltes intervención i va assistir gent de la ong i nous interessats de Martorelles, entre d’altres l’Alcalde! poc a poc estem renovant i creant un nou equip de voluntaris.

L’exposició de fotos, com sempre, va enamorar als visitants

Us esperem la propera!

Aquest any Kentaja ha celebrat els seus 20 anys. En aquesta gran festa s’han trobat tots els antics Kentajistes, educadors, col·laboradors, amics, en definitiva tots aquells que tenen una relació d’amor i solidaritat per l’organització i que han pogut assistir. Per desgràcia, Àfrica Esperança no ha pogut anar a Camerun però per sort els nostres amics de Kentaja França han realitzat aquest fabulós vídeo i així podem fer-nos una idea de la felicitat i germanor que s’ha respirat a la festa.

Video fiesta juvilé

Qui no ha escoltat alguna vegada el testimoni d’un cooperant?. Moltes vegades ens quedem perplexos escoltant el que fan en altres països, però què hi ha sota la seva pell?, Què senten? Avui l’ Esteve Rifà, laic, comparteix la seva experiència com a cooperant en Nkongsamba, Àfrica. I las que venen a continuació son les meves

.

He llegit i reviscut, en els comentaris de Caroline Lamaire sobre Kentaja, una lliçó de vida, la meva experiència en aquest continent anomenat Àfrica i en una ciutat, Nkongsamba, a uns 120 km. de Douala (la ciutat econòmica del pais).

Era l’ 11 Juliol 2012 quan, per primera vegada, vaig viatjar a Àfrica, a Camerun. Durant les 6 h. i 30 minuts del vol, des de París, em van passar múltiples pensaments, angoixes, dubtes, el tema de l’ idioma i més, fins que, en baixar de l’avió, vaig notar la realitat: la humitat i la calor sufocant, d’una banda, i que totes les persones tenien un color totalment diferent de pell. Gran i beneït contrast !.

Quan vaig arribar a Kentaja, en Nkongsamba, era una època de pluges constants, vaig trobar un grup de persones que em van acollir com si em coneguessin de sempre no sense mostrar curiositat pel nouvingut. Recordo que les primeres hores van ser d’expectativa, per la meva part, però conversant amb ells els vaig dir que volia ser un més entre ells, tot i la diferència de color.  Els vaig comentar que desitjava ser com una pilota de futbol i que tots s’imaginessin que podien “donar-me amb el peu” per fer-me arribar on volguessin. I així va ser.  El seu caràcter, el seu somriure i lliurament em va enganxar.   Quina meravella!.

Comprar al mercat a cel obert, sota la pluja i el fang, parlant amb les persones que oferien els seus productes, compartir tot el poc que tenen i et donen, rebre afecte sense demanar-ho, escoltar i intentar entendre les seves inquietuds, visitar racons de la selva en on estan treballant els sacerdots Michel Djaba, Frederick Djouyep i altres amb molts col·laboradors en condicions molt difícils, sent molt estimats pels seus parroquians, etc.   I vaig poder comprovar el gran respecte que se’ls te als nens i, en especial, a la gent gran que són font d’experiència i saviesa.  Ha estat una gran experiència personal, física i espiritual, que no deixo de conrear cada dia en un món, el nostre, tan difícil.   Un gran regal !.

I si em permeten els lectors, resumeixo els meus sentiments en l’escrit que els vaig dedicar el dia que complia 66 anys i en vigílies de partir de nou a Barcelona:

“Quan arriben els moments de dir adéu, ens envaeix un sentiment de tristesa quan el temps passat ha estat un gran regal i és el que m’està passant ara mateix. Alegrement, quan em va comentar Mn. Josep Lluís (*) si volia anar a Camerun , li vaig dir que m’havia apuntat al viatge i a mesura que s’acostava el dia, em creixia l’angoixa al desconegut.                                             Ara, no només vaig perdre l’angoixa, sinó que desitjo ser acceptat com un més de la vostra terra, Camerun, que em porto en el més íntim de la meva persona i que ha estat una de les millors coses de la meva vida.

Avui celebrar 66 anys de la meva existència entre vosaltres, cosa impensable, i que dono gràcies a Déu per ser aquí amb aquest meravellós grup.  En aquest dia, el millor regal que he rebut és la vostra amistat, amor i l’alegria externa del vostre gran i sincer somriure que contrasta amb el color bonic de la vostra pell.

I des de dins, des de el fons del vostre ésser, aquest irradiar PAU, lliurament, amor i els desitjos de fer el que cal fer, en cada moment, amb total acceptació.

Als més joves, gràcies per acceptar a una persona molt més gran. Puc dir-vos que de cada un i una de vosaltres he rebut el regal de la vostra existència, la frescor de la gent jove i he après una cosa molt important: estar sempre pendents dels altres sense que us ho diguin. I dels més adults, una acceptació total de la meva presència enmig vostre i la vostra sincera amistat.

Segurament he fet alguna cosa que no us pot haver agradat, o per manca de coneixements per part meva, hagi fet malament. Prego sapigueu disculpar-me i oblidar.

I voldria acomiadar-me, amb les últimes paraules de sant Pau als Corintis (13,11-13):

“Acabo, germans, desitjant que visqueu feliços i que busqueu la perfecció en la vostra vida. Animeu-vos i viviu en harmonia i pau, i el Déu de l’amor i de pau serà amb vosaltres. Saludeu-vos els uns als altres amb un petó sant. Tots els germans en la fe us envien salutacions. Que la gràcia del Senyor Jesucrist, l’amor de Déu i la presència de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres “.

I això és tot.  La Kentaja existeix, la seva gent són un gran regal i ells, com nosaltres, no han demanat permís per néixer. Els seus pares i els nostres ens han donat la vida, cada un de nosaltres hem nascut en llocs diferents i, per això, no ha d’haver comparacions. Ni millors ni pitjors: som diferents i aquest és el gran do i regal d’existir.

Esteve Rifà.

(*) Nota per al lector: Josep Lluís Fernández, és sacerdot de la Diòcesi de Barcelona i amb més de 50 anys d’experiència al Camerun / Kentaja amb el qual vaig viatjar. Puc dir-vos que amb ell,  en Michel i altres persones, avui existeix Kentaja.

Són trenta, tenen entre cinc i tretze anys, seguits i guiats per dos més de setze i vint-i-dues educadores. Aquesta «mini societat» ens deixa muts. Directament arribats d’Europa estem estupefactes i profundament commoguts pel sentit de responsabilitat i l’educació que tenen. Tan petits, de vivències tan tràgiques i aquesta noblesa, aquesta cortesia que els embolica. No tenen gairebé res, no fan cada àpat però mai es queixen, i la menor ocasió els condueix a ballar, cantar i riure. Els nostres petits europeus haurien d’aprendre tant d’ells, de la seva humilitat, la seva gratitud, de la seva consciència i respecte cap a l’altre. Del petit al més gran, s’activen i col•laboren al bon desenvolupament de cada jornada, les tasques i l’aprenentatge es transmet dels grans als petits.

En el col•legi són cinquanta per classe, no tenen més que un llapis i una llibreta però una enlluernadora set d’aprendre. Quina ràbia en pensar en aquells que ho tenen tot i que sempre es queixen de tot, nosaltres els primers. Sembla que l’abundància, aquesta sobre-abundància, ens desposseeix de l’essencial: de l’amor, la generositat… resumint, l’esperit de vida.

Aquests nens que canten i ballen per donar-nos les gràcies per uns sacs de menjar ens arrenquen el cor, ens obliguen a calents llàgrimes i ens submergeixen en una atmosfera surrealista, una barreja de tristesa i de gran felicitat.

Aquests homenets i donetes ens ensenyaran tant. Arribar a l’Àfrica amb el sentiment d’ensenyar als altres és un error. Són ells els qui ens faran assabentar del valor real de les coses, de l’essencial simplicitat.

DE TORNADA A EUROPA

Quina sensació mes estranya! La impressió de que ha estat un somni, tot és tan diferent. Aquesta olor, aquesta calor que ens apega, aquesta manera de parlar que ens ha robat milers de somriures, aquestes encaixades i abraçades, aquest pebrot devastador…. Tot es va quedar allà. I encara que plens de sensacions, d’emocions i de records per sempre, una estranya solitud ens acapara. I la por, la por de recaure en els nostres costums i nostra insaciable necessitat de tot. La por d’oblidar l’essencial. La por de no tornar a veure als que ens van acompanyar i de saber què serà de tots aquests nens. Tots aquests que volen ser jugadors de futbol, cantants, cosidors, militars o president. Que serà d’ells en fer-se grans aquests petits que em van robar el cor? Quin record tindran de nosaltres? Què pensen de nosaltres? I jo, que és el que penso de mi? Encara que els moments de riure i d’alegria hagin estat del viatge, la sensació d’haver vingut amb un regal, i de portar-m’ho en anar-me no deixa de turmentar-me. Hem fet bé? Pintura, teatre, jocs, carícies i adéu per sempre? El nostre enfocament cap als centres ha estat lúdic, aquest era el nostre propòsit però em sento culpable de tan poc, de donar-los quelcom que no perdurarà una vegada ens haguem anat.

La vida a l’Àfrica és una veritable lluita per sobreviure, cal menjar per viure i treballar, a més, les condicions són molt difícils i precàries per aconseguir-ho. No hi ha temps ni mitjans per donar als nens una part de joc, una part d’infància. No obstant això vaig veure brillar els seus ulls, els vaig veure expressar emocions amagades per dins mentre feien jocs de teatre o d’un altre tipus. L’art ajuda a viure millor. Estic segura. Ajuda a alliberar-se de nombrosos pesos i aquests nens i els seus educadors ho necessiten molt. Però aquest discurs europeitzat d’algú que menja segons la seva gana té sonoritats de les més estúpides, traslladat a aquest món, a l’estat brut on els peus estan usats i els ventres buits.

Estic convençuda que un voluntariat lúdic assidu els seria capital per això em dirigeixo a tots els que vulguin aprendre sobre ells, sobre els altres, i els qui volguessin oferir moments lúdics i artístics a petits i grans, que vagin a l’aventura i puguin donar una mica d’ells. Aquests nens tenen dret a una part d’infància, una part de bogeria i de despreocupació. I seria de l’interès dels nostres propis fills d’aprendre d’aquests nens de banús.

Per Caroline Lemaire

“Traduit del castellà al català gràcies a la Iniciativa Mondo Lingua de traduccions gratuites per associacions. Traductora voluntària: Núria Bailón”.

En Espanya, tots els quals vam treballar para Africa Esperança ho fem desinteressadament, som voluntaris. No tenim personal contractat.

Els voluntaris han viatjat a la zona:

· Per al seguiment dels projectes allà (apadrinament, educació,…)

· Per a l’engegada del diagnòstic de necessitats i la planificació de projectes.

· Per a portar a terme campanyes de salut: dentals, vacunacions, atenció materna- infantil i de salut pediàtrica.

· Per a recolzar en el funcionament dels centres: realització de tallers, col·laboració en cuina, aportació de llibres, jocs i material escolar.

Què necessitem?

Aquí: voluntaris amb compromís de treball en comissions i campanyes de recollida de fons.

Allà: Suports puntuals a campanyes en el centre de salut (professionals sanitaris) i per al seguiment de projectes i localització de noves necessitats sobre el terreny. També realització de tallers d’oci per als nens i de formació als educadors.